Ius transmissionis: què és, com funciona i què ha canviat
En aquest article trobaràs (11)
- Què és l'ius transmissionis?
- Exemple de ius transmissionis
- El dret de transmissió en l'article 1006 del Codi Civil: una norma breu amb enormes conseqüències
- La ius transmissionis o dret de transmissió d’herència: el debat que ha dividit el Dret successori durant més d’un segle
- Com es podia afirmar que el transmissor havia adquirit una herència que mai no va arribar a acceptar?
- La doctrina de 2013 semblava tancar el debat… però van sorgir noves preguntes sobre el dret de transmissió d’herència
- Ius Transmissionis en l'Impost sobre Successions
- La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de juny de 2026: un nou punt d'inflexió
- El Ius transmissionis a Catalunya
- La importància de l’assessorament notarial en ius transmissionis
- Necessita assessorament sobre una herència amb ius transmissionis?
El ius transmissionis és una de les figures que amb més freqüència complica la tramitació d’una herència. Aquesta ja planteja, per si sola, nombroses dubtes jurídiques i fiscals. Tanmateix, existeix una situació especialment complexa que desconcerta tant les famílies com, en ocasions, els propis professionals: què passa quan un hereu mor sense haver acceptat ni repudiat l’herència que li corresponia?
En aquell moment entra en joc el ius transmissionis o dret de transmissió, una de les institucions més debatudes del Dret de successions. Tot i que la seva regulació al Codi Civil ocupa només una línia, ha donat lloc durant més d’un segle a intensos debats doctrinals, nombroses resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat —avui Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública— i algunes de les sentències més importants del Tribunal Suprem en matèria successòria.
Podria semblar una discussió reservada a juristes. Res més lluny de la realitat. La resposta determina qui ha de comparèixer en una escriptura d’acceptació d’herència, qui té dret a intervenir en la partició hereditària, quina és la posició del cònjuge vidu o dels legitimaris i, fins i tot, quines poden ser les conseqüències en l’Impost sobre Successions.
En una notaria aquest supòsit apareix amb molta més freqüència de la que sol imaginar-se. N’hi ha prou que transcorrin pocs mesos entre el decés de dos familiars perquè una successió aparentment senzilla es converteixi en un expedient molt més complex. És precisament en aquests casos quan l’assessorament notarial adquireix tot el seu sentit: reconstruir correctament la cadena successòria i oferir a la família la seguretat jurídica necessària per acceptar l’herència amb totes les garanties.
Durant anys va semblar que la qüestió havia quedat definitivament resolta després de l’històrica Sentència del Tribunal Suprem de l’11 de setembre de 2013, que va suposar un autèntic canvi de paradigma. Tanmateix, la recent Sentència del Ple de la Sala Primera del Tribunal Suprem del 3 de juny de 2026 ha tornat a situar el ius transmissionis al centre del debat successori.
En aquest article explicarem què és el dret de transmissió, com ha evolucionat la seva interpretació, què canvia després de la nova jurisprudència i quines conseqüències pràctiques té per a qui ha de tramitar una herència.
Què és l'ius transmissionis?
La millor manera de comprendre aquesta institució és acudir a un exemple.
Exemple de ius transmissionis
Imaginem que Josep, veí de Barcelona, mor deixant com a hereva universal la seva filla Marta. La família comença a preparar la documentació necessària per acceptar l’herència, però abans d’atorgar l’escriptura Marta mor inesperadament. En el seu testament havia nomenat hereus els seus dos fills, Pol i Clàudia.
La pregunta sorgeix de forma immediata.
Qui pot decidir ara sobre l’herència de Josep?
La resposta la trobem en el ius transmissionis.
El dret que tenia Marta per acceptar o repudiar l’herència del seu pare no desapareix amb la seva mort. Aquest dret passa a formar part de la seva pròpia herència i es transmet a Pol i Clàudia, que seran els qui podran decidir si accepten o renuncien a l’herència del seu avi.
Aquest exemple permet comprendre una idea essencial que convé no perdre mai de vista: el primer que es transmet no són els béns del primer causant, sinó el dret a decidir sobre una herència que restava pendent d’acceptació.
Precisament aquesta circumstància explica per què aquesta institució ha generat tantes discussions. En realitat, l’expedient deixa de ser una única successió per convertir-se en dues herències estretament relacionades que cal estudiar conjuntament.
Per facilitar la comprensió solen utilitzar-se tres conceptes:
- Primer causant: la persona el decés de la qual origina la primera successió.
- Transmitent: l’hereu cridat a aquesta herència que mor sense haver acceptat ni repudiat.
- Transmissaris: els hereus del transmitent, que reben el dret d’acceptar o repudiar l’herència pendent.
Tot i que la terminologia pugui semblar complexa, la lògica resulta senzilla. Si una persona mor sense haver exercitat el dret que tenia per acceptar una herència, aquest dret forma part del seu patrimoni hereditari i passa a qui són els seus propis hereus.
Li ha passat alguna cosa similar a la seva família? Parli amb nosaltres:
El dret de transmissió en l'article 1006 del Codi Civil: una norma breu amb enormes conseqüències
El fonament legal del dret de transmissió es troba en el article 1006 del Codi Civil, que disposa que “per mort de l’hereu sense acceptar ni repudiar l’herència passarà als seus el mateix dret que ell tenia.”
Sorprèn comprovar que una institució que ha generat tanta doctrina i tanta jurisprudència s’apugi en un precepte tan breu.
I precisament allà comença el problema.
El legislador va explicar què es transmet, però no va aclarir com havia d’entendre’s aquesta transmissió ni quins eren els seus efectes.
El dubte no era menor.
Qui adquiria realment la condició d’hereu del primer causant?
Es hereta el primer causant o el transmissor?
Quin paper tenien el cònjuge vidu o els legitimaris del transmissor?
Era necessari acceptar primer l’herència del transmissor per poder decidir sobre la del primer causant?
Durant dècades no hi va haver una resposta unànime. La doctrina va elaborar diferents construccions jurídiques i la pràctica notarial i registral va conviure amb solucions que no sempre coincidien.
La ius transmissionis o dret de transmissió d’herència: el debat que ha dividit el Dret successori durant més d’un segle
Poques institucions han evolucionat tant com el ius transmissionis.
Durant bona part del segle XX va predominar la denominada teoria clàssica. Segons aquesta interpretació, quan el transmissor moria sense acceptar l’herència, aquesta arribava primer a integrar-se en el seu patrimoni hereditari i, posteriorment, era adquirida pels seus propis hereus. Existien, per tant, dues transmissions successives.
Era una construcció jurídicament coherent i va ser assumida durant anys per bona part de la doctrina, per la pràctica notarial i registral i per les resolucions de l’antiga Direcció General dels Registres i del Notariat.
Tanmateix, a poc a poc van començar a sorgir els dubtes.
La principal era tan senzilla com difícil de respondre.
Com es podia afirmar que el transmissor havia adquirit una herència que mai no va arribar a acceptar?
L’acceptació de l’herència sempre ha estat un acte voluntari. Si el cridat moria sense acceptar-la ni repudiar-la, resultava discutible sostenir que aquella herència hagués arribat realment a incorporar-se al seu patrimoni.
A partir d’aquesta reflexió va començar a consolidar-se una nova corrent doctrinal: la denominada teoria de l’adquisició directa.
Segons aquesta interpretació, els transmissaris no heredaven del transmissor els béns del primer causant, sinó únicament el dret que aquest tenia per acceptar o repudiar l’herència. Un cop exercitat aquest dret, adquirien directament la condició d’hereus del primer causant.
Durant anys ambdues teories van conviure en la doctrina i en la pràctica, generant una notable inseguretat jurídica. La situació va acabar arribant al Tribunal Suprem, que va haver de pronunciar-se sobre una controvèrsia que portava oberta més d’un segle.
La resposta va arribar amb la Sentència del Tribunal Suprem de l’11 de setembre de 2013, probablement una de les resolucions més influents del Dret successori espanyol en les últimes dècades.
L’Alt Tribunal va acollir expressament la teoria de l’adquisició directa i va abandonar la construcció clàssica que havia predominat fins aleshores. La resolució va ser rebuda com un autèntic punt d’inflexió i va marcar la pràctica notarial i registral dels anys següents.
La nova doctrina va ser assumida ràpidament per la Direcció General dels Registres i del Notariat, les Resolucions de 26 de març de 2014 i 11 de juny de 2014, entre moltes altres posteriors, van començar a adaptar la pràctica registral al nou criteri jurisprudencial i a resoldre les primeres qüestions que anaven sorgint entorn de la intervenció d’hereus, legitimaris i altres interessats en la partició de l’herència.
Sembla que, finalment, el debat havia quedat definitivament resolt.
Però el Dret successori té una curiosa costum: quan una gran sentència sembla tancar una discussió, gairebé sempre en obre d’altres noves.
La doctrina de 2013 semblava tancar el debat… però van sorgir noves preguntes sobre el dret de transmissió d’herència
La Sentència del Tribunal Suprem de l’11 de setembre de 2013 va ser rebuda com una autèntica revolució. Després de més d’un segle de discussió, semblava que l’Alt Tribunal havia donat una resposta definitiva a l’abast de l’article 1006 del Codi Civil.
La pràctica notarial i registral es va adaptar ràpidament a aquest nou criteri. L’antiga Direcció General dels Registres i del Notariat va assumir la doctrina del Tribunal Suprem mitjançant diverses resolucions —entre elles, les de 26 de març de 2014, 11 de juny de 2014, 6 d’octubre de 2014, o 22 de gener de 2018— que van anar resolent els problemes que sorgien en la pràctica diària de notaries i registres.
Tanmateix, la sentència de 2013 no resolia totes les qüestions.
Més aviat va passar el contrari.
Com més s’aplicava la nova doctrina, més evident resultava que continuaven existint situacions difícils d’encaixar.
Per exemple, si els transmissaris succeïen directament al primer causant, què passava amb el cònjuge vidu del transmissor? I amb els seus legitimaris? Haurien d’intervenir en la partició de la primera herència? ¿Era suficient acceptar l’herència del primer causant o era imprescindible acceptar també la del transmissor?
Pot consultar més en aquests articles relacionats:
Totes aquestes qüestions van anar arribant a poc a poc a la Direcció General i als tribunals. La pràctica notarial va exercir aquí un paper essencial, perquè era a les notaries on aquests problemes deixaven de ser teoria per convertir-se en expedients reals.
Els qui treballem habitualment en matèria successòria sabem que darrere de l'ius transmissionis rarament existeix una única herència. El habitual és trobar-se amb diverses successions encadenades, diferents testaments, hereus pertanyents a diferents branques familiars i fins i tot lleis successòries diferents. Per això, abans de redactar una escriptura d’acceptació d’herència resulta imprescindible reconstruir tota la cadena successòria i determinar correctament qui són les persones cridades a intervenir.
Ius Transmissionis en l'Impost sobre Successions
La discussió tampoc va quedar limitada a l’àmbit civil.
La interpretació del ius transmissionis té una conseqüència immediata des del punt de vista tributari: determinar qui adquireix realment l’herència també condiciona la forma en què s’ha de liquidar l’Impost sobre Successions i Donacions.
Durant anys van coexistir criteris diferents. L’Administració tributària va mantenir una interpretació que no sempre coincidia amb l’evolució de la jurisprudència civil, generant una evident inseguretat jurídica per als contribuents.
La qüestió va quedar en gran mesura clarificada amb la Sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 5 de juny de 2018, que va adaptar la interpretació tributària a la doctrina civil aleshores vigent.
Encara així, convé recordar que les conseqüències fiscals d’un supòsit de ius transmissionis mai no s’han d’analitzar de forma automàtica. Cada expedient presenta particularitats pròpies —l’existència o no de testament, la normativa civil aplicable, les reduccions fiscals o la normativa autonòmica— que poden influir decisivament en la tributació de l’herència.
Per això, quan ens trobem davant d’una successió d’aquestes característiques, resulta aconsellable estudiar de manera conjunta tant els aspectes civils com els tributaris abans d’acceptar l’herència.
Consulteu més sobre aquest impost:
La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de juny de 2026: un nou punt d'inflexió
Quan semblava que el panorama jurídic s’havia estabilitzat, el Ple de la Sala Primera del Tribunal Suprem va tornar a pronunciar-se sobre el dret de transmissió mitjançant la seva Sentència de 3 de juny de 2026.
La importància d’aquesta resolució va molt més enllà del supòsit concret que resol.
El Tribunal Suprem torna a reflexionar sobre la naturalesa del ius transmissionis i reconsidera la interpretació que havia presidit aquesta matèria des del 2013. En essència, entén que el dret de transmissió no pot analitzar-se de forma aïllada, sinó dins del conjunt del fenomen successori i de les regles generals que disciplinen l’adquisició de l’herència.
Un dels aspectes més rellevants de la sentència consisteix a recordar que el ius delationis forma part del patrimoni del transmissor. En conseqüència, per poder exercir aquest dret resulta imprescindible haver adquirit prèviament la condició d’hereu del transmissor mitjançant l’acceptació de la seva herència.
Aquest plantejament suposa una important evolució respecte de la doctrina anterior i obliga a replantejar qüestions pràctiques que molts operadors jurídics consideraven ja pacífiques.
Serà necessari comprovar com evolucionen la doctrina de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, la jurisprudència posterior i la pràctica registral. No obstant això, resulta indubtable que aquesta sentència marcarà la interpretació de l’article 1006 del Codi Civil durant els propers anys.
El Ius transmissionis a Catalunya
El dret de transmissió a Catalunya també troba una regulació expressa, encara que dins del propi sistema successori del Codi Civil de Catalunya.
El article 461-13.1 estableix que, si el cridat a una herència mor sense haver acceptat ni repudiat, el dret a fer-ho es transmet als seus hereus.
Per a qui exercim la funció notarial a Catalunya, aquesta qüestió té una importància pràctica extraordinària. Un elevat nombre de les herències que s’autoritzen diàriament es regeixen pel Dret civil català i no pel Codi Civil comú. Això obliga a determinar, abans d’iniciar qualsevol expedient successori, quina és la llei aplicable a la successió.
Encara que la finalitat pràctica de l’article 461-13.1 del Codi Civil de Catalunya guarda evidents semblances amb l’article 1006 del Codi Civil, no convé traslladar automàticament la doctrina elaborada per al Dret comú. L’ordenament català posseeix principis propis en matèria successòria i la interpretació de les seves institucions s’ha de realitzar tenint en compte la sistemàtica i la finalitat del propi Codi Civil de Catalunya.
La importància de l’assessorament notarial en ius transmissionis
El ius transmissionis demostra que les qüestions aparentment senzilles solen amagar una gran complexitat jurídica.
Darrere d’una pregunta tan simple com «¿qui hereta?» poden trobar-se dues o fins i tot tres successions relacionades, diferents testaments, lleis civils diferents i rellevants conseqüències fiscals.
Precisament per això, el paper del notari no consisteix únicament a autoritzar una escriptura d’acceptació d’herència. Abans d’arribar a aquest moment és necessari reconstruir correctament tota la cadena successòria, comprovar qui són els veritables cridats a l’herència, analitzar la jurisprudència aplicable i valorar les conseqüències civils i tributàries de cada decisió.
Només així es pot oferir a les famílies allò que constitueix l’essència de la funció notarial: seguretat jurídica preventiva.
Si vol conèixer més sobre el procés d’herència, ampliï la informació amb la nostra guia:
Així mateix, com a Notaris experts en successions a Barcelona, li recomanem consultar els següents serveis notarials relacionats:
Necessita assessorament sobre una herència amb ius transmissionis?
Les herències en què concorre un dret de transmissió requereixen un estudi individualitzat. Un petit matís —l’existència d’un testament, l’aplicació del Dret civil català, la intervenció de legitimataris o l’acceptació prèvia d’una altra herència— pot modificar completament la solució jurídica.
En JLA Notaris, notaria a Barcelona entre Passeig de Gràcia i Francesc Macià, estudiem cada expedient de forma personalitzada, analitzant conjuntament totes les successions implicades i oferint un assessorament integral, tant des del punt de vista civil com fiscal.
Si ha de tramitar una herència amb dret de transmissió, estarem encantats d’ajudar-lo a trobar la solució més segura, evitant errors que podrien generar problemes en el futur i garantint que l’acceptació de l’herència es formalitzi amb totes les garanties jurídiques.
