Herència entre cònjuges: Protegir el cònjuge vidu amb un testament
Protegir el cònjuge després del decés de la parella és una de les qüestions més comunes en matèria de herències i testaments. A JLA Notaris, Notaris a Barcelona, som experts en herències a Catalunya. Avui parlarem d'herències entre cònjuges, del testament i de les formes per a protegir el cònjuge vidu.
Casos més comuns per protegir el cònjuge o parella amb testament
El principal avantatge de atorgar testament és la possibilitat de resoldre múltiples qüestions i problemes i adaptar la voluntat del testador al que realment necessita. A diferència de la declaració d’hereus davant Notari, on es determina qui és l’hereu, però sense tenir present la realitat de les necessitats dels propis hereus, ni la voluntat del testador; a través del testament obert sí que es pot aconseguir tenir en compte totes les circumstàncies i repercussions, incloses les fiscals, gràcies a un bon assessorament.
Pots descobrir més aquí:
Una de les qüestions més importants que es plantegen en els testaments és la protecció del cònjuge o parella, per al cas que sobrevisqui al testador. Què es pot fer per protegir el cònjuge o parella en cas de defunció?
La resposta és complexa, i dependrà de cada cas concret, però comentarem els tres casos més comuns en la pràctica:
Cònjuge amb usufructe universal i vitalici
Anem a explicar primer, de forma senzilla, què signifiquen cadascun d’aquests termes. L’usufructe no és més que el dret que se li concedeix a una persona per usar un o diversos béns i drets, gaudir-ne, explotar-los i percebre les rendes. Quan ens referim a universal, el que volem dir és que se li deixa en usufructe tot el patrimoni del testador, encara que es pot limitar l’usufructe a diversos béns i no a tots. Per vitalici, s’entén que l’usufructe estarà vigent durant tota la vida del cònjuge o la parella.
Mitjançant l’usufructe universal, per tant, se deixa al cònjuge o parella el dret a usar i percebre les rendes dels diferents béns del difunt. D’aquesta manera s’assegura la qualitat de vida del cònjuge i se’l protegeix. Per exemple, el cònjuge podrà seguir vivint a la casa família, i rebre les rendes del lloguer d’un segon immoble, amb la finalitat de cobrir les seves necessitats.
També es pot deixar en usufructe els diners. En aquest cas, es calcula el valor del dret d’usufructe tenint en compte l’edat del beneficiari, i se li fa entrega de la quantitat de l’import dels diners que representa aquest dret. No obstant això, nosaltres solem aconsellar que es faci constar en testament que s’entregui, no l’usufructe, sinó el ple domini dels diners, ja que, generalment, han estat ambdós qui han contribuït a obtenir aquest capital, a més, d’aquesta manera es pot protegir més el cònjuge o parella.
Quins avantatges i desavantatges té l’usufructe universal?
El principal avantatge és que es protegeix el cònjuge d’una manera senzilla, deixant a altres persones, normalment els fills, la nua propietat. En morir el cònjuge o parella, l’usufructe es “entrega” als nus propietaris (fills, nets, o terceres persones) per formar el ple domini. És a dir, no es perd el dret, sinó que s’atribueix a qui el testador ha designat per a això.
Un segon avantatge, la fiscal. L’usufructe té un valor inferior (dependrà de l’edat de qui rep l’usufructe) que el ple domini, la tributació serà menys gravosa per al cònjuge o parella. A més, quan mori el beneficiari i l’usufructe el rebin els titulars finals, els impostos seran inferiors en comparació amb el supòsit de transmetre el ple domini (com succeeix en el cas anterior).
La principal desavantatge és la limitació a l’hora de vendre o hipotecar els béns. L’usufructuari no pot vendre els béns, com si fos propietari, ja que han de vendre conjuntament l’usufructuari juntament amb el nu propietari. Per aquest motiu, l’usufructe a favor del vidu pot limitar l’obtenció per part d’aquest de diners líquids necessaris per cobrir les necessitats en un moment donat. Aquesta desavantatge es pot resoldre, bé assignant-li tot el diners disponibles, com hem assenyalat més amunt, bé atribuint la facultat de vendre en testament (encara que això té importants conseqüències fiscals, perdent l’avantatge que hem vist en el paràgraf anterior), o assignant algun bé en ple domini.
Anomenar el cònjuge hereu universal: testament de l’un per a l’altre
Una altra de les possibilitats és anomenar el cònjuge o parella hereu universal, és a dir, un cop mort el testador, el cònjuge o parella rebran tot el seu patrimoni, excepte allò que hagués donat expressament a altres persones.
És molt comú que els cònjuges o parelles es designin hereus conjuntament i després nomenin com a substituts els fills i descendents. És el que s’anomena un testament d’un cònjuge per a l’altre o “testament de l’un per a l’altre”.
Per exemple, dos cònjuges, Ana i Braulio, tenen un fill anomenat Carlos, i decideixen atorgar testament. Ella nomena hereu ell, i si el seu marit no vol o no pot arribar a acceptar l’herència, nomena hereu el seu fill Carlos. El mateix fa ell; nomena hereva Ana, substituïda pel seu fill Carlos. Amb aquest testament, si morís Ana abans que el seu marit, ell seria l’hereu i quan Braulio morís, en no poder Ana acceptar l’herència per haver mort abans, heretaria el fill, sempre que no s’hagi modificat el testament. D’aquesta manera queda coberta la cadena de transmissions i es protegeix el cònjuge o parella.
Quines avantatges i desavantatges té el testament de l’un per a l’altre?
El avantatge que ofereix aquest sistema és la possibilitat que el cònjuge pugui vendre i satisfer les seves necessitats millor, si fos necessari. Els principals inconvenients són dos; primer la tributació, ja que hi hauria dues transmissions patrimonials, en el nostre exemple, d'Ana a Braulio tributaria, i després de Braulio a Carlos. La segona, la possibilitat que el primer hereu, en ser ple propietari, modifiqui el testament i l'hi deixi a una altra persona diferent del que en principi van pensar els cònjuges.
Degut a la tributació, és una possibilitat més avantatjosa per a cònjuges o parelles.
La substitució fideïcomissària en herències
La sustitució fideicomissària és una figura jurídica en la qual el testador designa una primera persona (el fiduciari) perquè faci ús, administre i conservi un bé o conjunt de béns, amb la obligació de transferir-los a una altra persona (el fideicomissari). En l’àmbit que ens ocupa, la protecció testamentària del cònjuge o parella, el testador nomenaria com a primer hereu el cònjuge o parella, i després de mort d’aquest, designaria com a segon i definitiu hereu els fills i descendents (el més comú) o a terceres persones.
El cònjuge o parella, com a successor en primer lloc, pot fer ús dels béns i obtenir-ne les rendes, com si fos un propietari, amb l’obligació de conservar els béns i administrar-los degudament per lliurar-los als segons hereus. El testador, d’aquesta manera, determina el camí que seguiran els seus béns, primer un i després una altra o altres persones, amb total seguretat. D’aquesta manera, el primer cridat no pot deixar en testament aquests béns a una altra persona, sinó que quan mori passaran a qui el testador va designar.
Alguns punts clau de la substitució fideicomissària:
- El testador estableix que, després de la seva mort, el fiduciari rep els béns i els ha de mantenir i administrar durant un cert temps o fins que es compleixi una condició.
- Posteriorment, el fiduciari ha de transferir aquests béns al fideicomissari, que serà la persona que finalment els rebi i passi a ser-ne el propietari.
- La substitució fideicomissària permet al testador assegurar que els béns es conservin i passin a la persona que ell designi, encara que no sigui immediatament després de la seva mort.
- És una figura complexa que requereix una redacció acurada en el testament per evitar problemes d’interpretació.
Formes de la substitució fideïcomissària
A més, la sustitució fideïcomissària es pot configurar de tres formes diferents:
1. Substitució fideïcomissària pura i simple
La substitució fideicomissària com a tal, si no s’afegeix cap facultat especial, impedeix al primer cridat a la successió la seva venda o transmissió, llevat que fiduciari i fideicomissaris ho acordin. Podrà usar-los, de forma similar a un usufructuari, i quan mori passarà als segons hereus tots els béns.
Amb aquesta fórmula, com hem assenyalat, el testador s’assegura que a la seva mort passaran al cònjuge o parella, i quan aquest últim mori passaran aquests béns als fills o a les persones que el testador desitgi.
Exemple: El Testador, Andrés, nomena hereva fiduciària la seva dona, Belén, i als seus dos fills, Carla i Daniel, com a hereus fideicomissaris. Quan Andrés mori, els béns passaran a Belén, qui en farà ús, i quan ella mori, passaran a ser propietat dels dos fills, sense que Belén pugui vendre’ls en vida, ni pugui fer un testament canviant els beneficiaris. Per tant, els béns sempre acabaran a Carla i Daniel. Si Belén necessités vendre un immoble sí que es podrà fer, però sempre que els dos fills ho acordin i, per tant, haurien de signar la venda l’usufructuària Belén i els dos fills.
2. Substitució fideicomissària amb llibertat de vendre
Mitjançant aquesta fórmula testamentària, es pot autoritzar el cònjuge o parella perquè puguin vendre tots els béns o part d'ells, per necessitat o per millorar la seva situació personal i econòmica en un determinat moment, declarant en testament que els segons hereus ho seran respecte dels béns que quedin o que no s'hagin venut.
Exemple: Si Andrés va facultar en testament a Belén per vendre béns i Belén hereta dos immobles com a fiduciària, pot vendre'n un, per cobrir les seves necessitats diàries i les que es van produint amb el temps, sense necessitat de consentiment dels seus dos fills, Carla i Daniel. En morir, en haver venut una de les propietats, només quedarà el segon immoble perquè passi als fills, ja que l'altre va sortir del patrimoni.
3. Substitució fideicomissària amb subrogació
Aquesta tercera possibilitat, la més comuna en la pràctica, és similar a l’anterior; es permet al fiduciari la venda d’un, diversos o tots els béns del fideïcomís, però estenent-se el fideïcomís als béns que substitueixin o al diners obtinguts com a conseqüència dels béns que formen l’herència fideïcomissària. Bàsicament, es podria vendre, però si es compra un altre bé o s’obté diners, en morir el fiduciari aquestes quantitats o béns passaran als fideïcomissaris. És a dir, es pot vendre, però els nous béns o diners substitueixen els anteriors.
Exemple: seguint amb el cas anterior, si Belén pot vendre els béns però estan subjectes a clàusula de subrogació real, i Belén ven un dels dos immobles per 100.000€, destina 50.000€ a comprar una altra casa i els 50.000€ restants a les seves pròpies despeses, en morir ella, Carla i Daniel rebran aquesta nova propietat, juntament amb la que no es va vendre, així la quantitat sobrant dels 50.000€.
Com afecta la substitució fideicomissària normal i de residu tributàriament?
En el fideïcomís ordinari, la substitució fideïcomissària implica dues liquidacions en l’impost de successions. El primer hereu (hereu fiduciari) liquida l’impost sobre el valor de l’usufructe dels béns que conformen el patrimoni sobre el qual s’ha constituït la substitució fideïcomissària. En aquest cas, tributàriament es configura com un usufructe, ja que rebrà la facultat d’usar i percebre els fruits dels béns, de manera molt similar a la pròpia del dret d’usufructe. El segon hereu (hereu fideïcomissari) liquida l’impost sobre el valor total dels béns, ja que rep la plena propietat d’ells sense obligació de conservar-los i amb facultat de disposar-ne.
Però és diferent la tributació si ens trobem davant d’un fideïcomís de residu. En aquest cas, el primer hereu, el fiduciari, tributarà com a ple propietari, no com a usufructuari, cosa que implica una càrrega fiscal més gran. Això es deu a què pot vendre i transmetre els béns com a propietari, i es crea aquesta ficció tributària. En aquest primer moment, els fideïcomissaris o segons hereus no tributen res, quedant suspesa la tributació fins al moment que mori el fiduciari, ja que no saben l’import final que rebran. Un cop mori el primer, i els segons percebin els béns i es determini el valor, tributaran com a plens propietaris i pagaran l’impost corresponent de successions.
A més, cal tenir en compte que els hereus del fiduciari (el primer hereu) poden reclamar la devolució de l’impost de successions sobre els béns que no va vendre el fiduciari, per la diferència entre la tributació del valor de ple domini (valor que ha pagat) i el valor de l’usufructe (valor teòric que hauria d’haver pagat si fos un fideïcomís ordinari).
En conclusió, la substitució fideïcomissària, especialment amb facultat de disposar, és una bona fórmula per protegir els drets del cònjuge o parella, ja que dóna certesa al testador de complir amb aquest fi, a més d’assegurar-se que els béns acabaran en unes persones concretes quan el cònjuge o parella falti, especialment als fills i descendents. Amb la facultat de disposar es confereix més força protectora al fideïcomís, amb l’agreujant tributari, tot i que compensat en part per la possibilitat de sol·licitar la devolució de l’excés de l’impost de successions per part dels fills i descendents quan el fiduciari mori.
Altres formes de protegir el cònjuge o parella en el testament i preguntes freqüents
Existeixen altres formes de protegir el cònjuge vidu amb un testament i les comentarem a continuació. Però si necessita més detall, no dubti en contactar amb nosaltres, estarem encantats d’assessorar-lo i ajudar-lo.
Una altra forma de protegir el cònjuge o parella en testament, és concedir llegats, és a dir, donar una sèrie de béns i drets en concret. És cert que hi ha molts tipus de llegats, des del lliurament de béns fins a la concessió de rendes o de pensió.
El més comú és fer llegats d’usufructe d’algun bé, però també es pot concedir el ple domini d’algun immoble. El més habitual és llegar la propietat que és el domicili habitual de la parella o matrimoni, amb la finalitat que segueixi vivint a la casa i que la pugui vendre en cas que sigui necessari.
El principal avantatge del llegat és que és una figura que dóna molt de joc a l’hora d’ordenar un testament, protegir el cònjuge o parella i els fills. D’aquesta manera es pot combinar fàcilment amb qualsevol de les figures anteriorment visitades. Per exemple, una opció és llegar l’usufructe universal al cònjuge excepte el domicili habitual que se li llegeix en ple domini, i una altra opció és concedir als fills la designació d’hereus universals, llegant al cònjuge o parella una renda vitalícia.
La Cautela Socini és una disposició testamentària que permet al testador atorgar al cònjuge vidu l’usufructe universal i vitalici de l’herència, en lloc de limitar-se a l’usufructe de la part que per llei li correspondria (el terç de millora en dret comú). Això s’aconsegueix mitjançant la imposició de condicions als hereus forçosos (generalment els fills), que han d’acceptar l’usufructe universal i vitalici del cònjuge vidu per rebre una porció de l’herència superior a la que per legítima els correspondria.
A través de la cautela socini, el testador atorga al cònjuge vidu o parella l’usufructe universal i vitalici de l’herència, en lloc de l’usufructe que per llei li correspondria quan concorre a l’herència amb fills o descendents del causant. Per la seva banda, els hereus forçosos han d’acceptar l’usufructe universal i vitalici del cònjuge vidu per rebre una porció de l’herència superior a la que els correspondria per llei. Si un hereu no accepta aquesta condició, veurà reduïda la seva porció de la massa hereditària exclusivament a la legítima estricta.
Per compensar els hereus que accepten la condició, el testador els atribueix en el seu testament més del que els correspondria en concepte de legítima. Això assegura que els hereus respectin l’usufructe universal i vitalici del cònjuge vidu. D’aquesta manera s’expressa l’article 451-9.2 del codi civil de Catalunya, que estableix que, si una disposició imposa alguna limitació sobre la legítima, però té un valor superior al que correspon al legitimari, aquest pot optar entre acceptar-la en els termes en què li és atribuïda o reclamar només el que per legítima li correspongui.
Si vols llegir més, pots consultar aquest tema al portal del Consell General del Notariat:
Validesa i tràmit del testament
Segueix sent vàlid el disposat en testament en cas de separació, nul·litat o divorci?
En cas de nul·litat, separació o divorci, les disposicions testamentàries poden esdevenir ineficaços. Així ho estableix l’article 422-13 del Codi civil de Catalunya, que diu que "específicament, aquest precepte estableix que, si una disposició imposa alguna limitació sobre la legítima, però té un valor superior al que correspon al legitimari, aquest pot optar entre acceptar-la en els termes en què li és atribuïda o reclamar només el que per legítima li correspongui." De forma similar s’estableix per a les parelles de fet, si, després d’haver estat atorgades, els convivents es separen de fet, llevat que reprenguin la seva convivència, o s’extingeix la parella estable per una causa que no sigui la defunció d’un dels membres de la parella o el matrimoni entre ambdós.
No obstant això, res es diu en el codi civil de dret comú al respecte. El nostre consell és que en testament es faci constar expressament que les disposicions fetes a favor del cònjuge o parella quedin sense efecte si al moment de morir s’hagués interposat acció de nul·litat, separació i divorci.
Fer un testament a Barcelona amb JLA Notarios
Si desitja fer un testament notarial per protegir la seva parella en cas de defunció o si té dubtes sobre com tramitar-lo i vol ser assessorat, podem ajudar-lo. No dubti a consultar-nos. Pot contactar-nos mitjançant el correu electrònic bcn@jlanotarios.com, entrant al formulari de contacte del nostre web o trucant al 93 159 17 62.
Som una notaria per a herències ubicada a l’Avinguda Diagonal de Barcelona (Eixample de Barcelona). Estarem encantats d’atendre’ls i ajudar-los. Esperem que aquest blog li hagi estat d’ajuda i aportat valor.
